Pagarès del tresor

Els pagarés del tresor representaven un deute de l’estat espanyol amb venciment inferior a divuit mesos i que era emès amb descompte , al portador i mitjançant una llei financera de descompte simple.

Pagarès del tresor

Per tant, eren part dels diversos títols del Tresor Públic de què disposava l’estat per finançar el deute públic.

En aquest cas, s’emetien a un preu més baix que el valor nominal. D’aquesta manera, quan es venien, s’obtenia un benefici per la diferència entre tots dos. D’altra banda, en ser el portador, no era obligatori identificar el titular.

Regulació dels pagarés del tresor

La Llei General Pressupostària del 1977 (LGP) diferenciava entre els títols de venciment superior a 18 mesos i els que tenien un termini menor. Els primers tenien com a objectiu el finançament de la despesa pública o del crèdit oficial. Els segons s’utilitzava per finançar problemes puntuals de liquiditat o com a forma de fer polítiques monetàries.

Com hem esmentat, en el cas dels pagarés no calia la intervenció d’un fedatari públic. Així ho reconeixia la LGP. Això unit a l’absència de retenció fiscal als interessos va generar certs problemes relacionats amb l’opacitat, com veurem a continuació.

La problemàtica d’aquests títols

Aquest tipus de títols de deute públic van ser habituals als inicis de la democràcia espanyola. Als anys vuitanta molts els utilitzaven com a refugi dels diners negres. Això era perquè tenien la peculiaritat de poder transmetre’s sense la necessitat d’intervenció d’un fedatari públic. Per aquest motiu es va optar per eliminar-los.

Als anys noranta van ser substituïts per les lletres del tresor. Aquestes sí que exigeixen la identificació del titular i, per tant, s’eviten els problemes que generaven els pagarés. Amb elles van desaparèixer les operacions opaques realitzades amb diners no declarats.

El Tresor dels Estats Units

Als Estats Units els instruments per finançar el deute públic es classifiquen també segons el venciment. En aquest cas, els pagarés i bons del tresor, també anomenats cupons, vencen a 2, 5 o 10 anys. La rendibilitat prové del cupó periòdic que l’estat paga al titular i que es calcula sobre el valor nominal. Mentrestant, les lletres són títols emesos al descompte.

En definitiva, encara que tingui una acceptació diferent a Espanya (al descompte) o als Estats Units (a llarg termini), la seva utilitat és similar. Els pagarés del tresor són títols que serveixen o servien per finançar el deute públic de l’estat.