Pagaré borsari

Un pagaré borsari és un títol de deute de curt termini que una empresa privada emet en un mercat de valors o mercat borsari, regit per una sèrie de normes. Els pagarés borsaris solen ser emesos al descompte i la liquiditat és inferior a la dels bons.

Pagaré borsari

El seu valor nominal sol estar representat per múltiples de 100.000 unitats monetàries i representa deute corporatiu, i l’equivalent a les lletres del Tresor en deute públic.

El finançament via pagarés és més car però també més flexible que el finançament bancari.

El pagaré borsari no s’ha de confondre amb un pagaré bancari o amb la lletra de canvi, no cotitzats en cap cas.

Com funciona un pagaré borsari?

A l’hora de confeccionar un programa de pagarés, l’empresa emissora ha de tenir en compte les necessitats de finançament, les condicions actuals del mercat, la gana inversora en mercat i el marc regulador. Per això sol contractar-se els serveis d’un banc d’inversió, que assessorarà l’operació juntament amb altres figures que veurem més avall.

D’acord amb això, la companyia tria les característiques que tindrà el programa: límit d’emissió, tipus d’interès i termini.

Un programa de pagarés pot tenir múltiples emissions. És a dir, de vegades les empreses no volen o no aconsegueixen col·locar entre inversors tots els pagarés a la primera emissió, denominada emissió inaugural. Si això passa, i són dues possibilitats molt freqüents, l’empresa anirà fent emissions addicionals posteriors.

Aquestes emissions podran tenir diferents nominals, que variaran pel costat de l’oferta, segons les necessitats de la companyia i, pel costat de la demanda, segons la gana inversora o la demanda del mercat.

Característiques d’un pagaré borsari

Entre les característiques principals d’un pagaré borsari, destaquen les següents:

  • Grandària del programa : Representa la quantitat màxima a emetre, denominada saldo viu màxim.
  • Valor nominal : Representa la quantitat de diners que serà lliurada a l’inversor arribat el venciment del pagaré. El nombre de pagarés que tindrà una emissió (amb independència de si és la inaugural o posterior) equival a dividir l’import màxim de l’emissió entre el valor nominal per pagaré. Per exemple, si l’empresa A treu un programa de pagarés de 20 milions d’unitats monetàries amb un valor nominal per pagaré de 100.000 unitats monetàries, el nombre màxim de pagarés no podrà excedir de 200. Si l’emissió inaugural és de 10 milions, nombre de pagarés no podrà excedir de 100, en aquell moment, i en quedaran 10 més a emetre més endavant.
  • Termini: Oscil·la entre els pocs dies i els 720 dies. Dins d’aquests límits, l’emissor té total flexibilitat per triar tants terminis com li convinguin i un import límit associat a cadascú, si és que així ho vol. Per exemple, un programa pot contemplar emissions en funció de tres terminis: una part emesa a un 1 mes, una altra a 6 mesos i una altra a 9. També pot passar que a l’emissió inaugural vulgui emetre als tres terminis proposats, però en una emissió posterior només emeti al termini de 9 mesos perquè així els ho ha demanat un inversor.
  • Tipus d’interès : En funció del termini dels pagarés, el tipus d’interès serà diferent. Així, les emissions a curt termini oferiran tipus més baixos que les emissions a terminis més llargs. El tipus del termini llarg recompensa l’inversor pel risc d’impagament derivat de la incertesa i contra la inflació, entre d’altres.
  • Preu : Equival a l’efectiu que finalment desemborsarà l’inversor per comprar els pagarés. Es calcula tenint en compte els tres punts anteriors, utilitzant la fórmula de linterès simple o de linterès compost, en funció dels dies restants fins al venciment del pagaré. Ho veiem amb un exemple més avall.
  • Mercat : Els pagarés poden cotitzar tant en mercats regulats com en Sistemes Multilaterals de Negociació (SME). Els requisits exigits pels SME solen ser més laxos que els mercats regulats, que s’esforcen més per protegir l’inversor. En el cas dels SME, la responsabilitat recau íntegrament sobre linversor. Com a mesura de protecció, hi ha una norma implícita o consens de mercat que exigeix ​​a l’emissor comptar amb un rating de qualificació creditícia emès per una agència de rating independent.
  • Garants : Són les persones jurídiques o personals que responen davant de cas d’impagament de l’emissor.
  • Requisits : L’admissió a cotització dels pagarés exigeix ​​que tant l’emissor com el programa estigui donat d’alta al mercat on cotitzarà. Això implica una sèrie de documents concrets que ha de presentar l’emissor.

Figures associades a l’emissió de pagarés

Generalment, les empreses que opten per aquesta via de finançament ho solen fer de la mà d’un banc d’inversió, que la guia en tot el procés. Les figures intervinents són:

  • Entitat directora : Entitat bancària amb divisió de banca d’inversió la missió de la qual és coordinar l’operació entre empresa i resta de figures.
  • Assessor registrat: Entitat bancària amb divisió de banca dinversió amb lobjectiu de portar tota la comunicació amb el mercat on surti a cotitzar el programa.
  • Entitat col·locadora: Pot ser un o diversos bancs i la seva comesa és col·locar els pagarés, és a dir, buscar inversors a qui els vendrà. L’intercanvi títols-diners sol fer-se en la modalitat contra pagament.
  • Banc agent: És el banc que s’encarrega de la liquidació dels pagarés amb el mercat on cotitzin.
  • Assessor legal: Bufet d’advocats especialitzat.
  • Agència de valoració : És l’agència de qualificació independent.

Càlcul del preu d’un pagaré

A l’hora de calcular el preu d’un pagaré, cal utilitzar una d’aquestes fórmules:

  • Fórmula de l’interès simple : Per pagarés amb venciments inferiors a 365 dies:

Preu = nominal/ (1+ tipus d’interès * núm. de dies fins a venciment/ 365)

  • Fórmula de l’interès compost: Per pagarés amb venciments superiors a 365 dies:

Preu = nominal/ (1+ tipus d’interès) núm. de dies fins a venciment/ 365