Ostracisme

L’ostracisme fa referència a la condemna al desterrament que patien aquelles persones que no eren considerades benignes per a la democràcia de l’Antiga Grècia.

Ostracisme

En termes generals, l’ostracisme fa referència a l’aïllament social. Passa quan una persona, per motius diferents, s’aparta de la vida social; encara que sol ser més comú la imposició que no pas l’autoimposició.

El terme té el seu origen a l’Antiga Grècia, i era el desterrament que patien les persones que eren considerades perjudicials per a la vida pública. També s’aplica a altres camps com la política o les relacions socials.

Origen de l’ostracisme

Com se citava a l’inici, el terme procedeix de l’Antiga Grècia, però té un origen molt peculiar.

Etimològicament, ostracisme ve del grec ostrakismós , que al seu torn prové d’ òstrakon , que era una peça de ceràmica on s’escrivien els noms dels possibles bandejats.

Al segle VI a. C. es va desenvolupar, a Atenes, la llei de l’ostracisme, per la qual es condemnava a l’exili una persona determinada. El funcionament era el següent: un cop l’any, l’assemblea es reunia i votava a mà alçada si cal aplicar l’ostracisme. Al cap de pocs mesos, aquesta es tornava a reunir, juntament amb un total de 6000 ciutadans i cadascun d’ells escrivia, en els fragments ceràmics que esmentàvem amb anterioritat, el nom de qui proposaven per al desterrament. La persona que comptava amb el nombre estipulat de votacions havia d’abandonar la polis.

El termini que tenia el ciutadà per abandonar la ciutat era de deu dies i l’extensió de la pena era de deu anys. Sembla una pena que no era excessivament dura, ja que el bandejat conservava la ciutadania i podia ser readmès per votació popular abans que finalitzés aquest termini. Al començament, la llei s’aplicava per frenar les pràctiques abusives i tiràniques de qui tenia el poder. Però, amb el pas dels anys, es va convertir en una arma política amb què s’eliminaven adversaris polítics.

Com acabem de veure, el terme subjau de la peculiar coincidència que les votacions es feien amb fragments trencats de les ceràmiques que elaboraven els artesans. Ja que les votacions es realitzaven a la zona on aquests tenien els seus tallers.

Ostracisme polític

L’ostracisme continua molt present a l’àmbit de la política, però no de la manera que succeïa a Grècia. En aquest sentit, passa quan una persona d’un partit determinat comença a ser apartada dins de la pròpia formació.

Algunes de les causes pel que passa això poden ser:

  • La dissensió amb el programa polític utilitzat en determinades eleccions.
  • La disconformitat amb les aliances i els pactes que proposa la direcció del partit.
  • La crítica que es pot fer amb el funcionament del partit o del seu govern.
  • La discrepància davant de l’evolució ideològica del partit.

Ostracisme social

El terme ostracisme, com sabem i com hem vist amb l’exemple de l’Antiga Grècia, també s’aplica a l’àmbit social. Si aquest és “imposat” per altres persones, és sinònim d’exclusió, seguint la línia de l’apartat anterior. És patit per aquelles persones que gaudien de certes relacions i activitats socials però que, per una sèrie de motius, n’han estat apartades. La resta de persones amb qui compartia aquesta activitat la deixen de banda per tal que abandoni aquesta pràctica.

Si, en canvi, és autoimposat, es refereix a l’aïllament voluntari per raons com la fama i la impossibilitat de fer vida normal. La duen a terme nombroses celebritats de mons com l’art i l’esport, perquè tenen un caràcter introvertit que xoca frontalment amb la fama derivada de la seva professió. El desenvolupament de la seva vida quotidiana es redueix en gran mesura a l’àmbit familiar i laboral, deixant activitats que puguin implicar un contacte social excessiu.