Ordre de prelació

L’ordre de prelació estableix una seqüència de preferència en el cobrament del deute que es determina basant-se en les característiques del mateix.

Ordre de prelació

Quan les empreses es financen per emprendre projectes d’inversió, de vegades emeten instruments de divers tipus basant-se en les necessitats que tinguin en aquell moment. Aquests instruments es classifiquen en funció de la qualitat creditícia. Depenent d’aquesta, aquests instruments s’han d’emplaçar en una escala o una altra a l’ordre de prelació. D’aquesta manera l’ordre de prelació serveix per establir l’ordre amb què els inversors podrien cobrar els diners prestats a l’empresa, en cas que aquesta faci un default o faci fallida.

Ordre de prelació de cobrament

A continuació es presenta lordre de prelació de menor a major risc.

  • Deute Senior Garantit: És el deute de major qualitat creditícia. Són les conegudes com a cèdules hipotecàries (covered bonds en anglès). Aquest deute està recolzat per una cartera de préstecs hipotecaris de l’emissor. Això dota el Deute Senior Secured d’una garantia lligada a un actiu real. Això la dota d’una qualitat creditícia més gran i una preferència en el cobrament en cas de default. Aquest tipus dinstruments només pot ser emès per entitats de crèdit.
  • Deute Sènior: Són els bons o les obligacions ordinaris que emet l’empresa. Depenent de les necessitats de l’empresa i de l’entorn de mercat, les emissions poden diferir en el tipus de cupó, els venciments, la indexació a alguna variable de mercat o la protecció contra la inflació, per exemple.
  • Deute subordinat: Aquest tipus de deute té una qualitat notablement menor que els anteriors. Això és perquè el cobrament dels interessos està lligat a l’obtenció d’un determinat nivell de beneficis. A més, en cas de default, aquest deute queda subordinat al cobrament dels trams superiors, és a dir, els inversors en deute subordinat cobrarien els diners prestats amb posterioritat als inversors en deute de trams superiors (senior secured i sènior). Això és un gran risc, atès que després de liquidar el deute dels trams superiors, es podria donar la possibilitat que no quedi caixa o que aquesta no sigui suficient per atendre el pagament dels subordinats. Dins aquest tipus de deute es troben les conegudes participacions preferents.
  • Deute híbrid: Un exemple poden ser els bons convertibles o els cocos. En cas de fallida o liquidació de l’emissor, les forquilles d’híbrids estan només per sobre dels accionistes quant a prelació de cobrament. Solen ser instruments emesos a molt llarg termini o perpetus, tenint l’emissor la capacitat de cancel·lació en dates determinades (s’hi incorpora una opció call, és a dir, un dret d’amortització).
  • Accions: Quan un inversor compra accions, es converteix en soci de lempresa. Al contrari que les forquilles de deute (creditors) aquests no gaudeixen de cap protecció en cas de fallida de l’entitat. Per això es troben a l’esglaó inferior de l’ordre de prelació. En cas de fallida de l’entitat perdrien els diners.

Una mateixa empresa pot emetre diferents tipus de deute segons l’instrument que s’emeti, aquest instrument tindrà un rating determinat i això repercutirà directament en el risc que assumeix un inversor en comprar aquest deute.

Esquema de la prelació de cobrament segons el tipus dinstrument emès