Per què els productes que produïm duren cada cop menys? Per què una bombeta fabricada el 1911 pot durar més de 100 anys encesa i les que es fabriquen actualment amb prou feines duren 1000 hores? Té un nom, obsolescència programada
L’obsolescència programada és la programació de la vida útil d’un producte perquè el producte es torni inútil en un període de temps determinat prèviament. També es poden limitar per nombre d’usos, per exemple una impressora que després d’imprimir deu mil còpies deixi de funcionar.
Quin és l?objectiu de l?obsolescència programada?
L’objectiu principal de l’obsolescència programada és garantir que els consumidors compren els productes moltes vegades, en lloc d’una sola vegada. Això incrementa naturalment la demanda de productes perquè els consumidors han de seguir venint una vegada i una altra. Un usuari ha de comprar més vegades el mateix producte que si aquest producte fos resistent i li durés tota la vida.
Imagina que mai haguessis de comprar bombetes, des que les va posar el teu avi a casa continuen brillant com el primer dia. Sembla inversemblant però no ho és, aquest tipus de bombetes es podrien fabricar perfectament. No obstant, els fabricants de bombetes es quedarien sense compradors farien fallida. Per això fabriquen bombetes que tinguin una vida programada de 2500 hores, perquè així hagis de tornar a comprar bombetes una vegada i una altra. És l’obsolescència programada necessària? És possible acabar-hi i fabricar productes eficients?
Documental sobre l’obsolescència programada
El documental anomenat Comprar, llençar, comprar produït per RTVE parla sobre l’obsolescència programada, un terme molt poc conegut per la societat, però tremendament important en el nostre temps. El documental ens fa pensar si un sistema econòmic basat en el consumisme té sentit.
A l’últim segle les empreses han investigat com dissenyar productes que durin menys, perquè així tornem a comprar els seus productes. Té sentit gastar diners investigant com fabricar productes menys duradors? A simple vista la resposta és clara, però si no es fonguessin les bombetes, les empreses dedicades a la seva fabricació farien fallida i no fabricarien més. El documental ens planteja diverses preguntes més, ¿té sentit fabricar productes infinits en un planeta amb recursos limitats? no hi ha cap manera que les empreses puguin cercar millorar l’eficiència i alhora poguessin sobreviure?
Debat obert sobre la durabilitat dels productes i el capitalisme
El documental obre el debat sobre la lògica d?un estil de vida consumista, on es produeixen muntanyes de productes de baixa qualitat. El 1911 s’anunciaven bombetes amb una durada de 2500 hores, el 1924 els seus fabricants es van posar d’acord per no fabricar-ne cap que durés més de 1000 hores.
És un tema que esquinça els fonaments del capitalisme, per la qual cosa és molt difícil plantejar possibles acords per canviar-ho. Una possible solució seria, per exemple, que les bombetes es pagaran anualment al rebut de la llum com una prima de manteniment de qualitat. L’empresa de la llum s’encarregaria de les bombetes com un producte inclòs al seu servei i per reduir-ne els costos tractaria que les bombetes duressin el màxim possible.
Aquest documental ha guanyat nombrosos premis televisius, entre els quals un ones, un premi al millor documental de l’any 2011 per l’acadèmia de la televisió espanyola, SCINEMA (Austràlia), FILMAMBIENT (Brasil), festival Internacional de Guangzhou (Xina), premi especial maeda (Japó), etc.
El documental el podeu veure al següent enllaç a RTVE: El documental – Comprar, llençar, comprar