Una obligació de deute garantit (en anglès collateralized debt obligations, CDO) és un títol de deute que té com a col·lateral un conjunt d’instruments de deute, com ara bons o hipoteques. El CDO és un derivat de crèdit.
L’emissor del CDO (comprador de protecció) l’utilitza generalment per cobrir una cartera d’actius amb risc de crèdit. Encara que també es pot utilitzar per entrar en una posició curta contra aquest deute.
El procés que transforma aquests actius individuals en un CDO és la titulització, tenint lloc fora del balanç del banc, per a la qual cosa es crea una societat especial per gestionar, estructurar i administrar els actius amb risc.
Per tant, els CDO tenen uns fluxos de caixa que estan recolzats per una cartera d’actius amb deute, que poden ser qualsevol instrument de deute, bons públics i privats, hipoteques, préstecs i fins i tot un altre tipus de CDO. Els CDOs que estan recolzats per altres CDOs es coneixen com a CDOs sintètics.
Estructura dels CDOs
A l’hora d’estructurar els actius de deute, els CDO resultants poden tenir millor o pitjor qualitat creditícia que el deute estructurat, depenent de com es dugui a terme l’estructuració.
Imagina que acabes de començar un negoci per comprar i vendre cases. Quan has comprat el teu primer habitatge i l’estàs llogant a una altra persona, potser no tinguis prou diners per comprar un segon habitatge, perquè amb la paga que reps del lloguer trigaries anys a reunir els diners necessaris per aconseguir-ne un altre. El que podries fer seria hipotecar l’habitatge que vas comprar i amb aquests diners comprar un segon habitatge. Doncs bé, els bancs fan una cosa semblant, però a l’hora d’hipotecar la casa el que fan per aconseguir diners és titularitzar aquesta casa, mitjançant l’emissió d’uns bons recolzats per aquest habitatge. És a dir, si no poden pagar els bons perquè fa fallida el banc, els compradors d’aquests bons es queden amb la casa.
Per crear els bons de titulació o CDOs, un banc crea una societat que s?encarrega de comprar aquests bons que ha emès el banc per titularitzar la casa anterior i altres cases més. Després, la societat titularitza tots aquests bons (o instruments de deute), emetent nous bons que estan recolzats pels bons anteriors, és a dir, si la societat no pot pagar, ens quedem amb els bons, els que estan recolzats per les cases.
Per crear aquests CDOs, l’emissor empaqueta instruments de deute i els divideix en diferents classes, cosa que es podria assimilar a diferents graons (o trams ). Cada trams té un ordre de prelació diferent davant de la cartera (col·lateral) a la qual estan lligats, a més, de la diferent exposició davant un risc de default dels actius de la cartera.
Però aquests bons no es fan només amb el deute dels habitatges, sinó amb molts altres tipus d’actius.
Tipus de bons de titulització (CDOs)
Segons l’actiu titulitzat, hi ha diferents CDOs:
- Collateralized bond obligations (CBO) → bons.
- Collateralized loan obligations (CLO) → préstecs.
- Residential mortgage-backed securities (RMBS) → hipoteques d’habitatges.
- Comercial mortgage-backed securities (CMBS) → hipoteques comercials.
- Asset-backed securities (ABS) → inclouen diferents actius (per exemple, targetes de crèdit).
És molt freqüent trobar-se un CDO amb l’estructura que apareix a l’esquema inferior. On hi ha diferents graons ( tranxes ): deute sènior, deute mezzanine i accions. Cadascun respondrà de manera diferent segons l’esglaó en què estiguin.
- Deute sènior: Seran els que tingui una millor qualitat creditícia, els de menys risc i els més segurs. Solen tenir una valoració AAA.
- Deute mezzanine Seran una mica més arriscats que els anteriors, per tant, pagaran un cupó més alt.
- Accions: És l’esglaó amb més risc. Per tant, és el primer a incórrer en pèrdues. No té ràting.
En el procés d’estructurar primer es compra la cartera (col·lateral) al banc, a l’exemple conté 200 milions d’euros que són pagats per la venda dels diferents bons que han estat estructurats (els diferents graons).
En aquest cas, tenim tres esglaons:
- Deute sènior amb una valoració d’AAA que promet un tipus d’interès del 4% (160 milions d’euros).
- Deute mezzanine amb una valoració de BB que promet un tipus d’interès del 7% (30 milions d’euros).
- Accions que no tenen valoració (10 milions d’euros).
Els fluxos de caixa que provenen de la cartera d’actius (col·lateral) aniran pagant en base a l’ordre de prelació, és a dir, el que es coneix com a “cascada de fluxos de caixa”. En aquest exemple, els bons pagaran uns interessos de 12 milions d’euros anualment, assumint que no hi ha default i cobrint les comissions, per pagar després els interessos als diferents esglaons i acabar en les accions.
Per tant, tenim el deute sènior (4% x 160 milions = 6,4 milions) i el deute mezzanine (7% x 30 milions = 2,1 milions). Per a la part de les accions seran aleshores (12 milions – 6,4 milions – 2,1 milions), és a dir, 3,5 milions.
En cas que passés un default a la cartera, l’ordre de les pèrdues és l’oposat a la cascada de fluxos de caixa.