Miracle econòmic espanyol

El miracle econòmic espanyol és, en història, el període que va tenir lloc a Espanya entre el 1959 i el 1974. Aquesta etapa, emmarcada en el context de la dictadura franquista, es va caracteritzar per l’expansió i la modernització de l’economia espanyola.

Miracle econòmic espanyol

La guerra civil espanyola havia deixat l’economia espanyola devastada. Als anys 50, Espanya continuava immersa en l’autarquia, encara que també és cert que va començar a rebre ajuda nord-americana. Durant aquells anys, Espanya havia estat aïllada internacionalment i la recuperació econòmica avançava lentament.

El mandatari Francisco Franco era partidari d’una Espanya que no depengués de països tercers. Vista la pobra industrialització del país, els seus insuficients recursos econòmics, alimentaris i naturals, això era pràcticament impossible. Espanya, malgrat l’ajuda nord-americana, continuava sent una economia fortament intervinguda per l’Estat. Encara més, l’estat no disposava de prou capacitat per costejar la tan necessària modernització de l’economia.

Aleshores, el diagnòstic econòmic d’Espanya era complicat: el país patia els efectes de la inflació, amb els preus creixent i les divises de l’Estat disminuint, fins gairebé caure en la insolvència.

Els tecnòcrates i el Pla d’Estabilització

Amb els tecnòcrates o tècnics especialistes al Govern, cap al 1959, calia impulsar un pla d’estabilització per fer enlairar-se l’economia espanyola. Entre aquests tecnòcrates hi havia Mariano Navarro Rubio, al capdavant del ministeri d’Hisenda, i Alberto Ullastres, que ocupava la cartera de Comerç.

Els grans objectius del Pla d’Estabilització i Liberalització del 1959 passaven per aturar la inflació a través d’un equilibri entre els salaris i els preus i una obertura més gran als mercats exteriors. En altres paraules, es pretenia donar més llibertat a exportacions i importacions. Tot plegat donaria lloc a una devaluació de la pesseta i permetria a Espanya accedir als ajuts del Fons Monetari Internacional i de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica.

En línies generals, es volia fer una transició d’una econòmica autàrquica a una economia moderna a l’estil capitalista. Franco, que havia somiat una Espanya que pogués proveir-se per ella mateixa, sense dependència de l’exterior, recelava d’aquestes idees. S’obrí una gran divisió al Govern, ja que l’exèrcit, la Falange i l’Institut Nacional d’Indústria apostaven per continuar amb l’autarquia. Per contra, des del Banc d’Espanya i des dels ministeris de Comerç i Hisenda advocaven per modernitzar l’economia i obrir-la a l’exterior.

Així, el dictador, amb grans reticències, va acabar acceptant les reformes econòmiques que plantejaven els tecnòcrates. I és que planejaven amenaces sobre l’economia espanyola com la fallida del país i els problemes energètics.

D?aquesta manera, el Govern no exercia un control tan exagerat sobre l?economia. Disminuïen els aranzels, s’aconseguia l’equilibri entre salaris i preus i es posava control a la despesa pública ia l’endeutament desmesurat. A més, l’obertura comercial a l’exterior permetia l’entrada de capitals estrangers.

En conclusió, es feia un gran pas cap a la llibertat econòmica, però seguia faltant llibertat política.

El miracle econòmic espanyol: La gran expansió econòmica

Inicialment, els resultats del Pla d’Estabilització van ser decebedors. La productivitat de les empreses va disminuir, la classe treballadora va perdre poder adquisitiu, el preu de l’habitatge creixia i la desocupació augmentava. Aquests resultats inicials eren els típics de dur a terme un important ajustament econòmic

Tot i uns primers mesos poc esperançadors, les mesures econòmiques impulsades pels tecnòcrates van començar a donar els seus fruits cap al 1961. A partir d’aquell moment, l’economia espanyola creixeria a bon ritme, registrant xifres veritablement notables a partir del 1963.

Aquesta modernització de l’economia espanyola va permetre al país industrialitzar-se, cosa que va permetre que a la dècada dels 60, el producte industrial augmentés ni més ni menys que un 160% aproximadament. També va créixer de manera espectacular la riquesa per habitant, ja que el PIB per càpita va augmentar el 98% entre 1960-1970.

Factors que van provocar el miracle econòmic espanyol

Els factors que van permetre créixer l’economia espanyola a bon ritme van ser l’arribada de capitals estrangers, la sortida de l’obra a l’exterior i l’auge del turisme.

I és que, els nombrosos turistes estrangers que arribaven a la recerca de sol i platja, van facilitar l’entrada de divises, cosa que es va convertir en una gran font de finançament per a l’Estat.

D’altra banda, l’arribada d’inversions estrangeres era deguda a una mà d’obra més barata. Hi tenien molt a veure la repressió de les protestes dels treballadors, que el dret a vaga no estava reconegut i un baix nivell d’impostos.

En aquesta expansió, també va tenir un pes important l’emigració de treballadors espanyols a l’estranger. Així queien les xifres de desocupació i els familiars rebien part del sou dels parents que treballaven a l’estranger.

En el pla industrial, l’estímul va venir de la mà dels plans de desenvolupament, engegats pel Govern entre 1963 i 1975. Així, l’Estat animava les empreses a invertir en sectors clau a través de préstecs, subvencions i exempcions de impostos. A tot això cal afegir que l’Estat, mitjançant els anomenats «pols de desenvolupament», impulsava la industrialització de ciutats com Burgos, Sevilla, Valladolid o Vigo, entre d’altres.

I a tot això que comentem, a tots aquests creixements, al desenvolupament industrial, a l’obertura a l’exterior, a l’entrada de capitals, a l’auge del turisme, entre altres esdeveniments que es van donar durant l’època, és el que anomenem «miracle econòmic espanyol».