Euro

Tal com va ser previst als anys 80 amb la creació de la Unió Europea, derivada de l’antiga Comunitat Econòmica Europea, la integració dels països en termes polítics, econòmics i socials, sobretot la integració sociopolítica i la creació d’un mercat únic europeu, suposava a mitjà termini la creació d’un espai econòmic comú la moneda del qual fos la mateixa per a tots els països que conformaven la UE.

D’aquesta manera, una vegada realitzada la unió política i econòmica, la política monetària s’havia de regir per un mateix ens, el Banc Central Europeu (BCE), que passés a les polítiques monetàries nacionals de cada país fins aleshores, i que fos un pas més en la creació d’un sistema federal europeu, previ a l’harmonització i la unió fiscal, que és l’últim pas que falta per a la unió total.

Posada en circulació de l’euro

L’euro va ser posat en circulació l’1 de gener de 2002, però s’operava de manera oficial des de l’1 de gener de 1999, quan totes les monedes nacionals de la majoria de països europeus van ser lligades a l’euro a una cotització fixa, segons del valor i fortalesa de cada moneda. D’aquesta manera, es pretén conformar un mateix subjecte econòmic de cara a la resta del món, afavorir les transaccions entre països membres i crear una moneda prou forta per fer front al domini global del dòlar i lliura esterlina.

Tot i això, encara que va néixer amb grans expectatives, les diferències macroeconòmiques entre els estats membres, les fortaleses de cada economia i la forta crisi financera global ha situat l’euro en una situació límit durant alguns anys, arribant a proposar-se la seva dissolució i algun país arribar a remenar la possibilitat d’abandonar l’euro i recuperar-ne l’antiga moneda.

Tot i això, la moneda única ha suposat un avantatge en la mobilització de capitals, mercaderies i comerç, situació que es formalitzarà una vegada que la totalitat dels països s’uneixin a la Unió Monetària.

Els països que comparteixen l’euro