Els règims canviaris històrics a Mèxic

La determinació del tipus de canvi a Mèxic ha passat per diferents règims al llarg de la història. En alguns casos, s’observa l’existència de més d’una referència canviària per a la conversió de divises.

Règims canviaris des de 1954 a Mèxic

Els règims canviaris a Mèxic des del 1954 han estat els següents:

• Paritat fixa.
• Sistema de flotació controlada.
• Sistema canviari múltiple.
• Control generalitzat de canvis.
• Control de canvis.
• Flotació regulada.
• Bandes canviàries amb lliscament controlat.
• Lliure flotació.

A la següent gràfica observem el comportament històric del tipus de canvi (pes mexicà – dòlar de nord-americà) des d’abril de 1954 fins a març de 2021, expressada en pesos actuals, registrant els règims canviaris que ha adoptat el Banc de Mèxic al llarg d’aquests anys.

El 1954 el tipus de canvi era de 12,50 pesos per dòlar. Tot i això, en transformar aquesta quantitat a pesos actuals són simplement 0,012 pesos per dòlar, mostrant la gran devaluació que ha patit la moneda mexicana, només en 67 anys.

Règim de paritat fixa

Aquest règim es va iniciar el 19 d’abril del 1954 i va deixar d’utilitzar-se el 31 d’agost del 1976. Abans que Mèxic aplicarà aquest règim canviari, el dòlar americà cotitzava a 8,65 pesos per dòlar, relativament estable.

A finals de 1953, el pes mexicà va manifestar una debilitat creixent en la posició internacional, a causa d’un desajust a la balança comercial, afectant directament la balança de pagaments del país, un desajust que també van viure diversos països del món, després de les dificultats que la economia nord-americana registre en aquests anys. Tot i això, Mèxic va ser un dels països més afectats en aquells anys, a causa d’una reducció de gairebé 100 milions en reserves de dòlars, en tan sols 2 anys, ja que el desequilibri de la balança comercial va continuar agreujant-se, demostrant la fràgil situació internacional de la moneda mexicana.

El Banc de Mèxic va optar per devaluar la moneda nacional el 19 d’abril del 1954, per corregir aquests desequilibris, i va fixar el tipus de canvi en 12,50 pesos per dòlar.

Sistema de flotació controlada

Aquest règim es va iniciar el primer de setembre del 1976 i va deixar d’utilitzar-se el cinc d’agost del 1982. L’autoritat monetària de Mèxic va decidir abandonar la paritat fixa de 12,50 pesos per dòlar, a favor d’un sistema de flotació controlada.

Previ al canvi de règim, l’economia mexicana va prendre una evolució desfavorable, davant d’una alça en la taxa d’inflació i una marcada reducció en el ritme de l’activitat econòmica, resultant en un dèficit elevat del sector públic i un desequilibri entre l’augment de la demanda i la insuficiència de la producció interna. Aquests desajustos econòmics van concloure en una alça descontrolada en els preus dels productes i en un gran dèficit en el compte corrent de la balança de pagaments.

A causa de la situació econòmica que va travessar el país, el gran públic estalviador i inversor mostra una preferència pels instruments bancaris de més liquiditat, i el 1976, els estalviadors i inversors van iniciar un procés de conversió d’actius financers en pesos mexicans per actius en monedes estrangeres, mostrant una tendència cada cop més forta per invertir els seus estalvis a l’estranger.

Davant els desequilibris esmentats, el banc central va abandonar el sistema de tipus de canvi fix i en va establir un de flotació controlada a partir del primer de setembre de 1976, amb el qual la institució deixaria d’intervenir al mercat de canvis per sostenir el nivell del tipus de canvi i només intervindria per evitar fortes fluctuacions de mercat.

D’aquesta manera, el tipus de canvi va iniciar aquest règim en nivells de 20,50 pesos per dòlar i es va situar en 48,79 en acabar aquest sistema el cinquè dia del mes d’agost de 1982.

Sistema canviari múltiple

Aquest règim es va iniciar el 6 d’agost del 1982 i es va deixar d’utilitzar el 31 d’agost del mateix any. Ja que l’economia mexicana va tornar a patir una fase d’inestabilitat, un any abans d’aplicar aquest canvi de règim.

Aquesta inestabilitat econòmica es va originar per una inflació més gran al país, comparada amb la inflació global, juntament amb una marcada dependència pels ingressos petroliers i després d’una caiguda en el preu internacional del cru, que va afectar negativament les expectatives sobre el futur del tipus de canvi. A causa d’aquests esdeveniments, es va incrementar la conversió de pesos a dòlars a la població, es van consumir les reserves internacionals i es va originar una devaluació al febrer de 1982.

Posteriorment, l’ajust salarial el març del 1982 va afegir noves pressions inflacionàries al país, que, juntament amb les dificultats abans esmentades, van influir negativament en les expectatives de l’economia del país.

Davant la situació econòmica del país, les autoritats financeres es van veure obligades a prendre diverses mesures per controlar les operacions al mercat canviari, i, a partir del 6 d’agost de 1982, va entrar en vigor un sistema de tipus de canvi dual: un de preferencial i un altre general .

• El tipus de canvi preferencial s’ha fixat en 49,13 pesos per dòlar. Aquest s’aplicava a la importació de béns prioritaris, com ara aliments, i alguns insums i béns de capital requerits per a l’activitat productiva.
• D’ altra banda, el tipus de canvi general es determinava pel lliure mercat de l’oferta i la demanda de divises.

Davant d’aquests canvis, la població va reaccionar sorprenentment i amb una certa incertesa per l’evolució futura del mercat de divises.

Control generalitzat de canvis

Aquest règim es va iniciar el primer de setembre del 1982 i va deixar d’utilitzar-se el 19 de desembre del mateix any. Després de la incertesa del públic inversor i estalviador pel règim previ, durant els darrers dies d’agost de 1982, es van observar importants moviments especulatius al mercat de divises, accelerant la pèrdua a les reserves internacionals del banc central.

A causa d’aquesta situació, la protecció de les reserves internacionals es va convertir en el principal objectiu de la política canviària, i el primer de setembre de 1982, l’autoritat monetària va decretar el canvi de règim pel control generalitzat de canvis, eliminant-ne els tipus de canvi que existien al règim anterior.

En aquest règim es van instaurar dos tipus de canvi: un de preferencial i un altre d’ ordinari , que serien determinats pel Banc de Mèxic i determinaria en quins casos s’aplicaria un tipus de canvi preferencial i en quins altres casos un tipus de canvi ordinari.

• El tipus de canvi preferencial es va utilitzar per calcular l’equivalència en moneda nacional en els pagaments de crèdits denominats en moneda estrangera pagadors a Mèxic, a la compravenda de moneda estrangera per liquidar importacions de béns, i compravenda de moneda estrangera per cobrir crèdits a favor de entitats de lAdministració Pública Federal i empreses mexicanes.
• El tipus de canvi ordinari es va aplicar per calcular l’equivalència en moneda nacional tractant-se d’operacions en moneda estrangera diferents de les esmentades per al tipus de canvi preferencial.

Durant el temps que va durar aquest règim, el tipus de canvi preferencial va iniciar cotitzant en 50 pesos per dòlar i va finalitzar en 70 pesos per dòlar, mentres que el tipus de canvi ordinari va iniciar en 70 pesos per dòlar i es va mantenir així fins al 19 de desembre del 1982.

Control de canvis

Aquest règim es va iniciar el 20 de desembre del 1982 i va deixar d’utilitzar-se el 4 d’agost del 1985. Juntament amb el canvi presidencial del Govern mexicà del 1982, l’autoritat mexicana va anunciar un canvi en el règim que va substituir el control generalitzat de canvis.

El sistema de control de canvis, que va ser el règim que va instituir la nova administració, es basava en dos mercats de divises que funcionaven simultàniament, un subjecte a control i un altre lliure .

• Al mercat controlat de divises , van quedar compresos els pagaments per exportació i importació de mercaderies, així com els pagaments corresponents a finançaments a càrrec del Govern Federal i de les empreses establertes al país.
• Al mercat lliure de divises , van quedar compreses totes les transaccions no subjectes al mercat controlat. Les transaccions al mercat lliure, incloent-hi la compravenda, possessió i transferència de moneda estrangera, no van quedar subjectes a cap restricció i es feien als tipus de canvi que convenien les parts contractants.

En aquest nou sistema, el banc central fixava els tipus de canvi, ja que la reordenació del mercat canviari va requerir que es fixés el tipus de canvi en els mercats lliure , controlat i en un d’ especial .

L’evolució dels tipus de canvi utilitzats els anys abastats per aquest règim va ser la següent:

• Tipus de canvi controlat: Amb l’entrada en vigor del nou règim, va cotitzar en 95 pesos per dòlar a la compra i en 95,10 pesos per dòlar a la venda, amb un increment diari de 13 centaus. En acabar el període, el tipus de canvi es va devaluar 20%.
• Tipus de canvi especial: Es va fixar a partir del 20 de desembre de 1982 a 70 pesos per dòlar, subjecte a un increment de 14 centaus diaris, arribant a un tipus de canvi especial de 106,28 pesos per dòlar. Per això, el 16 de març de 1983 es ​​va decidir igualar el tipus de canvi especial amb el controlat, pel fet que molts intermediaris financers patien pèrdues canviàries.
• Tipus de canvi lliure: Es va establir per descoratjar el mercat paral·lel de divises i va cotitzar el 20 de desembre de 1982 en 148,50 pesos per dòlar a la compra i en 150,00 pesos per dòlar a la venda, deixant aquest tipus de canvi completament lliure.

Flotació regulada

Aquest règim es va iniciar el 5 d’agost del 1985 i va deixar d’utilitzar-se el 10 de novembre del 1991. Ja que, cap a finals del 1985, la política canviària vigent no prenia en compte l’evolució corrent i esperada dels agregats monetaris, ni el seu efecte sobre les reserves internacionals, ja que el tipus de canvi es movia uniformement i no obeïa les condicions que en aquell moment imperaven al mercat.

Per aquesta raó, a partir del 5 d’agost del 1985 va iniciar a operar el sistema de flotació regulada del tipus de canvi controlat, aplicat per l’autoritat monetària per eliminar la fluctuació uniforme que experimentava el tipus de canvi des del desembre del 1982.

D’acord amb el nou sistema, el tipus de canvi controlat es modificava diàriament per munts que no fossin necessàriament uniformes, però tampoc en forma abrupta. Aquest sistema va permetre adequar amb flexibilitat i gradualment el nivell del tipus de canvi controlat a les circumstàncies internes i externes de l’economia.

Aquest nou règim no va alterar el lliure mercat, però sí que va modificar el mercat controlat. El Banc de Mèxic va introduir el tipus de canvi controlat d’equilibri que va substituir el tipus de canvi controlat .

• El tipus de canvi controlat d’equilibri es determinava després de postures de compra i venda de dòlars que les institucions de crèdit enviaven al banc central, a un tipus de canvi anunciat prèviament pel Banc de Mèxic, que finalment ajustava el tipus de canvi anunciat fins que s’equilibrés l’oferta i la demanda. El tipus de canvi que resultava en aquestes sessions s’aplicava per resoldre obligacions anomenades en moneda estrangera fins a dos dies hàbils posteriors a la data de publicació.

Bandes canviàries amb lliscament controlat

Aquest règim es va iniciar l’11 de novembre del 1991 i va deixar d’utilitzar-se el 21 de desembre del 1994. El règim de flotació regulada es va abrogar amb l’objectiu de donar un estímul addicional als exportadors ia les empreses maquiladores del país, unificant els dos mercats del tipus de canvi, el lliure i el controlat .

El nou règim aplicat pel banc central consistia a deixar surar el tipus de canvi dins una banda que es modificava diàriament per la institució. Per això, es va fixar un pis de banda en 3.051,20 pesos per dòlar, mentre que el sostre no era fix, i s’ajustava diàriament a 20 centaus a l’alça a partir dels 3.086,40 pesos per dòlar.

El Govern mexicà va introduir una nova unitat monetària a partir del primer de gener de 1993, anomenada, nous pesos . La denominació nou pes va desplaçar al pes utilitzat com a unitat monetària fins a aquesta data. La unitat monetària d’un pes nou corresponia a mil pesos anteriors.

Lliure flotació

Aquest règim es va iniciar el 22 de desembre de 1994 i és el règim que s’utilitza actualment al territori mexicà.

Després d’un període d’inestabilitat als mercats financers i un atac especulatiu a les reserves internacionals del Banc de Mèxic a finals de 1994, la institució monetària va optar per fer un canvi en el règim monetari, ja que aquests esdeveniments van fer insostenible el règim de bandes canviàries, provocant una ràpida depreciació de la moneda nacional.

A més, van tenir lloc esdeveniments d’ordre polític i delictiu que van impactar fort i negativament els mercats mexicans durant el 1994. portant al tipus de canvi a assolir nivells propers al sostre de la banda.

Per tant, el 22 de desembre de 1994, el Banc de Mèxic va acordar abandonar el règim canviari fins aleshores vigent, decidint passar a un règim de lliure flotació. En el nou règim adoptat, el tipus de canvi el determina el lliure mercat, sense la intervenció de les autoritats. Les operacions que duu a terme el banc central al mercat canviari es fan a través del tipus de canvi FIX .

• Tipus de canvi FIX: És el tipus de canvi referencial que publica el Banc de Mèxic, el qual pot ser utilitzat per particulars en les seves transaccions denominades en dòlars. Tot i això, és important destacar que els participants són lliures d’acordar qualsevol altra referència per a les negociacions.