El coronavirus, una crisi preindustrial?

La paràlisi de l’economia mundial com a conseqüència del confinament ens indica que aquesta crisi no serà com la del 2008 sinó com les anteriors a la Revolució Industrial, enfrontant la nostra societat a un desafiament inesperat. En aquest article n’analitzem les característiques i els precedents immediats.

El coronavirus, una crisi preindustrial?

La propagació del coronavirus i les consegüents mesures de confinament aplicades a tot el món han donat lloc a una forta caiguda del producte interior brut (PIB) mundial, amb un impacte encara difícil de quantificar sobre les xifres de desocupació.

En aquest context, són molts els analistes que comparen l’actual crisi econòmica amb la patida el 2008, intentant veure paràmetres similars que ens puguin ajudar a trobar solucions. Aquest punt de vista sembla ser compartit fins i tot per Christine Lagarde (actual president del Banc Central Europeu), quan es va referir a aquest context com “un escenari que recordarà a molts de nosaltres la gran crisi financera del 2008” (cimera de la UE del 11 /03/2020).

Cercant precedents

No obstant això, hi ha múltiples motius que ens permeten afirmar que la naturalesa d’aquesta crisi és radicalment diferent de la dels nostres referents més immediats, com la Gran Recessió del 2008 o el Crack del 1929.

La principal raó rau que aquestes crisis es van gestar en processos previs de distorsió dels mercats que van generar bombolles i per tant profunds desajustos entre oferta i demanda. Els problemes de l’economia actual, per contra, deriven d’un xoc extern d’oferta a causa de factors completament aliens a l’economia, com és la prohibició que les empreses funcionin normalment.

D’aquesta manera, la causa directa de l’enfonsament de la producció és el fet de confinar els treballadors a casa seva, no comportaments disfuncionals previs als mercats que haguessin acabat esclatant com ha passat amb les bombolles.

Podem dir, per tant, que ens trobem davant d’una crisi d’oferta, encara que aquest xoc pugui tenir efectes col·laterals sobre la demanda a través de la llei de Say, com explicarem més endavant.

Com ja hem comentat, és difícil establir paral·lelismes amb crisis anteriors ja que no es tracta de bombolles borsàries (1929, 1987, 2000, 2008), de models de creixement de desmesurada intensitat energètica (1973) o d’episodis de pànic bancari (1873) .

Si volem cercar precedents similars hem de retrocedir encara més en el temps, a les economies preindustrials on els xocs d’oferta a causa de factors externs (principalment la mala meteorologia o les malalties en els cultius) eren relativament freqüents. Sens dubte, l’exemple més proper i més ben documentat a Europa d’una crisi d’aquest tipus és la Gran Fam Irlandesa , de la qual podem treure tres lliçons valuoses per entendre la nostra situació actual.

Les lliçons de la Gran Fam Irlandesa

La crisi irlandesa demostra la inutilitat d’intentar potenciar una demanda agregada elàstica sobre una oferta rígida.

En primer lloc, pel que fa a les causes directes d’aquest tipus de xoc externs, és evident que, lamentablement, és impossible evitar que tinguin lloc, almenys des de l’àmbit de l’economia. De la mateixa manera que ningú no podia preveure ni impedir l’arribada del Phytophthora infestans que va devastar les collites irlandeses de patata, cap economista no podria haver fet res per evitar l’aparició del COVID-19.

En aquest sentit, el cert és que per moltes mesures de prevenció que es puguin prendre, és impossible estar completament protegits davant d’agents externs que irrompen a les nostres vides per sorpresa i condicionen les nostres accions individuals, cosa que indefectiblement acaba afectant la societat en conjunt . La conclusió, per tant, és que cap economia, per molt pròspera i equilibrada que pugui ser, és capaç de resistir un xoc d’aquestes característiques sense patir repercussions als nivells d’ocupació i PIB.

Aquesta premissa ens porta a la segona conclusió. Si prevenir laparició daquestes crisis és impossible, la solució ha de passar necessàriament per la capacitat de reacció que tinguin les economies per adaptar-se a les noves condicions. L’exemple d’Irlanda és molt clar en aquest sentit, ja que les múltiples restriccions que pesaven sobre l’economia de l’illa havien generat una dependència excessiva de determinats productes i impedien que el sector agrícola es pogués reconvertir. Aquesta rigidesa de l’oferta va ser precisament allò que va acabar convertint una sèrie de males collites en una crisi humanitària de primer nivell.

En el context actual potser ens podria semblar massa llunyana la idea d’uns pagesos condemnats a insistir una vegada i una altra en la plantació de patates encara sabent que possiblement la collita seria un fracàs, per la simple raó que no podien fer una altra cosa . Avui dia no tenim problemes a l’agricultura, però sí milers de bars, restaurants i hotels a tot el món que els governs animen a reobrir i que només es poden limitar a veure com segueixen passant els dies, esperant uns clients que possiblement no tornaran .

Són tan diferents aquestes dues realitats? En essència, el problema és el mateix: economies altament dependents d’un sector i sense capacitat d’adaptació davant de canvis inesperats, per la qual cosa l’impacte es tradueix íntegrament en destrucció d’ocupació i de riquesa.

La conclusió que el problema és essencialment una crisi d’oferta ens porta a la tercera premissa, la inutilitat dels plans d’estímul per mitjà de la demanda . En aquest sentit, l’experiència irlandesa ha demostrat que els intents de reactivar l’economia amb augments de la despesa pública no constitueixen una solució, ja que parteixen d’injeccions artificials de diners per estimular-ne el consum. El problema és que potenciar una demanda elàstica sobre una oferta rígida i en contracció, només aprofundeix el desequilibri entre les dues variables, no genera ocupació a llarg termini i de vegades també dispara la inflació.

En un context global en què el nivell de vida de tantes persones està sent amenaçat és important ressaltar aquest punt, ja que cal distingir les polítiques d’assistència social de les de reactivació econòmica. Per aquest motiu, és legítim que certs governs puguin plantejar determinades mesures temporals dirigides a pal·liar les necessitats materials de persones en situació especialment vulnerable (com passa amb les rendes mínimes), però sempre que siguin abordades com a decisions d’índole humanitària i mai pretenent convertir-les en clau per reactivar l’economia.

Les accions del poder públic sobre la demanda agregada, per tant, haurien de quedar reduïdes al mínim indispensable per pal·liar-ne les conseqüències i no haurien de substituir les dirigides a la causa del problema, és a dir, l’enfonsament de l’oferta.

Aquests tres ensenyaments de la crisi irlandesa ens porten a preguntar-nos per què tants governs a tot el món semblen confondre el xoc d’oferta que ha produït el COVID-19 amb una crisi de demanda , almenys si llegim les notícies sobre els plans d’estímul de inspiració keynesiana que es preveuen quan es normalitzi la situació sanitària. La llei de Say, si bé no és acceptada per tots els economistes, potser ens podria ajudar a trobar una explicació.

La crisi del coronavirus i la llei de Say

Qualsevol solució que pretengui atacar l’arrel del problema haurà de passar necessàriament per flexibilitzar tant com sigui possible les condicions de producció.

Com sabem la formulació de la llei de Say estableix que tota oferta genera una demanda equivalent . Per descomptat, això no significa que produir un bé crearà simultàniament una demanda del mateix, però sí que la durada del cicle productiu requerirà pagaments als factors de producció. Alhora, aquestes transferències de renda es convertiran en consum i inversió per a altres mercats, segons les preferències dels agents que participen en el procés i les taxes de preferència temporal (o tipus d’interès).

En el context actual, una empresa que veu paralitzada la seva activitat i ha de fer acomiadaments deixarà de transferir renda als factors de producció (matèries primeres, salaris d’empleats, etc.). Com és natural, tant proveïdors com treballadors aturats deixaran de rebre recursos i hauran d’ajustar els nivells de consum i estalvi, estenent la crisi a altres sectors via reducció de la demanda.

Podríem dir llavors que si bé la crisi ha colpejat durament la demanda agregada de les nostres economies, ho ha fet només de manera col·lateral i com a conseqüència d’una contracció prèvia de l’oferta. Per tant, resulta evident que qualsevol solució que pretengui atacar l’arrel del problema haurà de passar necessàriament per facilitar l’ús de les nostres capacitats productives al nou escenari econòmic que ha configurat la pandèmia del COVID-19.

Dit d’una altra manera, es tracta de flexibilitzar tant com sigui possible les condicions de producció perquè empreses i treballadors puguin adaptar-se als canvis en els hàbits de consum i així es minimitzi l’impacte sobre el creixement i l’ocupació. A Irlanda, els efectes de la crisi van anar remetent precisament quan l’abolició de lleis proteccionistes va permetre una reconversió gradual del sector agroramader i la transferència de mà d’obra cap a la indústria, encara que l’aplicació tardana d’aquestes reformes va permetre que es prolongués la tragèdia.

En resum, perquè tot això sigui possible és essencial que les economies comptin amb determinades condicions que facilitin les transaccions flexibilitzant-ne les condicions.

Si bé és cert que aquestes solucions poden semblar llunyanes en països on les necessitats de salut i seguretat han disparat la despesa pública, no hem d’obviar la destrucció del teixit productiu que ja podem apreciar a les nostres economies la salvació de les quals reclama mesures urgents.

Per això potser seria útil que quan la situació sanitària es normalitzi i es proposin grans plans d’estímul les nostres autoritats econòmiques parin atenció als ensenyaments que ens brinda la història.