Els efectes del coeficient de caixa s’originen com a conseqüència de les regulacions del Banc Central de cada país, que estipula les reserves requerides que els bancs han de mantenir com a proporció dels dipòsits captats.
Cal recordar que el coeficient de caixa és el percentatge dels dipòsits que els bancs han de mantenir en forma de reserves legals. Alhora, generalment, se sol compondre dels bitllets i monedes que hi ha al sistema bancari, és a dir, bancs i caixes d’estalvi, tenen a les seves oficines per fer front a les necessitats de liquiditat dels seus clients, més els dipòsits que mantenen al Banc Central.
A les reserves legals (RL) també se les denomina actius de caixa del sistema bancari o encaix bancari.
Les reserves legals (RL) formen part de la Base Monetària (BM), que és el valor de tots els béns i les monedes en mans del públic (EMP) més les reserves bancàries (RB).
Les reserves bancàries s’expressen a través de la fórmula següent:
BM= EMP + RB
El coeficient de caixa té una influència crucial sobre el crèdit bancari, els dipòsits i l’oferta de diners o M3 (vegeu agregats monetaris ). El banc central fixa el coeficient de caixa (reserves requerides o RE) com un instrument de control monetari. Per motius de prudència, les reserves requerides també s’estableixen per garantir que els bancs tinguin suficient liquiditat a mà per satisfer les necessitats dels seus dipositants. Tot i això, el normal és que els bancs no tinguin reserves extraordinàries o RE, atès que inverteixen la liquiditat sobrant (RE) en lletres del tresor , pagarés d’empresa , préstecs interbancaris o bons de tresoreria.
Aleshores, aquestes reserves excedentàries deixaran de ser-ho i passaran a ser actius que guanyaran algun interès. En alguns països, els requeriments de reserves també varien depenent del tipus de dipòsits que pren el banc; normalment, els dipòsits a la vista tenen un coeficient de reserves requerides més alt que els dipòsits a termini o estalvi.
El coeficient de caixa o de reserves mínimes serà igual o inferior al 10% dels dipòsits tinguts en compte per calcular-los. Actualment, el nivell de reserves mitjà és el 2%.
- El 2% s’aplica a la major part de dipòsits bancaris, com ara els dipòsits a la vista amb venciment inferior a 2 anys i actius del mercat monetari o fàcilment convertibles en diners.
- Als dipòsits amb venciment superior a 2 anys, se li aplica un o % de coeficient de reserves mínimes.
Efectes de pujada del coeficient de caixa
- Un increment en el coeficient de caixa dels bancs comercials disminueix la quantitat de diners en circulació , ja que els bancs guardaran part dels seus diners per garantir els dipòsits dels seus clients. Aquesta situació se sol donar en èpoques de crisis financeres per evitar el risc de contagi entre els bancs i equilibrar la balança entre l’emissió de préstecs i la captació de dipòsits, que en són el negoci principal. Hem de recordar que els bancs solen operar molt palanquejats ja que viuen de la captació de fons per part de la gent.
- Aquest efecte es relaciona amb una política monetària contractiva , que consisteix a pujar els tipus dinterès dintervenció o tipus interbancari , amb lobjectiu de fer pujar el coeficient reserves/dipòsits, en encarir els préstecs en cas de tenir reserves insuficients.
Efectes de baixada del coeficient de caixa
- Una baixada del coeficient de caixa permet als bancs desenvolupar més lliurement la seva activitat i prestar més al públic , fomentant la demanda, el consum i la quantitat de diners en circulació. Aquesta situació se sol donar en èpoques de bonança i expansió del crèdit, ja que la situació financera de l’economia és millor i, per tant, cal dotar menys reserves legals per cobrir els dipòsits dels clients.
- Una baixada del coeficient de caixa es relaciona amb una política monetària expansiva , que consisteix en la modificació dels tipus d’interès a la baixa, amb la finalitat de disminuir el cost de finançament de les empreses, tot fomentant la inversió privada.
D’aquesta manera, el banc pot aportar o treure diners del mercat, i el coeficient de caixa és inversament proporcional al multiplicador dels diners. És a dir, si el Banc Central, com a mesura de política monetària , decidís en un moment donat elevar el coeficient legal de caixa, la quantitat de diners que es podria crear seria inferior (vegeu com creen diners els bancs ), ja que els bancs es quedarien un percentatge superior dels dipòsits que reben.
Als mercats financers, un increment del coeficient de caixa als Bancs té com a conseqüència l’existència d’una quantitat menor de diners en circulació i, per tant, les persones tindran menys accés al crèdit ia la inversió.
Exemple
Suposem que acudim al nostre banc i el coeficient de caixa és del 2%, imposat pel Banc Central.
Si decidim dipositar 1.000 euros al nostre banc, haurà de dotar 20 euros a les seves reserves, per la qual cosa la quantitat de què disposarà el banc per prestar a un tercer serà de 980€. Amb aquesta operació el banc ja ha creat diners, ja que d’una banda hi ha 1.000€ del dipòsit bancari i de l’altra 980€ en metàl·lic. Si la persona que ha obtingut aquest préstec anés a una altra entitat financera a dipositar aquests 980€ es repetiria el procés. El banc se’n quedaria el 2% i prestaria 960,4€ creant més diners.
El procés es podria repetir successivament fins que no es poguessin crear més diners gràcies a l’acció del coeficient legal de caixa que evita que els diners es multipliquin sense control.
És important esmentar que aquestes reserves seran remunerades pel Banc Central per l’anomenat facilitat de dipòsit , però a un tipus d’interès inferior al de mercat. D’aquesta manera, com que aquesta part està remunerada a un tipus d’interès inferior, el nostre banc estarà obligat a cobrar tipus més alts dels seus recursos amb la finalitat d’obtenir, almenys, la mateixa rendibilitat suposant que pogués disposar de tota la seva caixa.
El redactor recomana:
Coeficient de caixa
Passius computables al coeficient de caixa