Dret substantiu

El dret substantiu és el conjunt de drets i obligacions per als ciutadans en un territori durant un temps que estan recollits en normes, lleis o reglaments. Habitualment, el dret substantiu s’utilitza com a sinònim del dret objectiu.

Dret substantiu

S’anomena dret substantiu a aquell conjunt de drets i obligacions que regulen la vida quotidiana de les persones i que es troben recollits en codis legals així com el codi civil, codi penal o codi mercantil.

També es coneix aquest dret com el dret de fons, el que estableix els veritables drets i obligacions que regeixen la vida dels ciutadans.

Característiques del dret substantiu

Les principals característiques del dret substantiu són:

  • El dret substantiu es classifica en dret públic o privat. El dret públic afecta les relacions entre Estat i particulars i el dret privat afecten les relacions entre particulars.
  • Igualment, el dret substantiu es pot classificar com a dret imperatiu i dret dispositiu. El dret imperatiu fa referència a les normes que no es poden canviar per la voluntat de les parts i són absolutament obligatòries. Un exemple daquestes normes són aquelles que regulen la normativa de trànsit. El dret dispositiu fa referència a normes que les parts poden modificar en un cas concret.
  • El dret substantiu regula tots els àmbits, des del civil fins al laboral, administratiu, penal o mercantil.

Dret substantiu i dret adjectiu

En contraposició al dret substantiu hi ha el dret adjectiu, el qual és un dret procedimental. És a dir, estableix les normes que regeixen l’activitat dels ciutadans davant de l’activitat judicial.

El dret adjectiu no estableix cap dret o obligació de fons. És a dir, el dret a la llibertat, el dret a casar-se o la prohibició de robar no és dret adjectiu, sinó substantiu. En canvi, el dret a recórrer una sentència en apel·lació durant un termini determinat és un dret adjectiu.

El dret substantiu serien els codis civils, penals, mercantils, laborals i el dret adjectiu seria el dret processal penal, civil, laboral o administratiu.

Per entendre millor aquesta diferència, veurem un exemple. Dues persones volen iniciar un procés de divorci on hauran d’acudir davant del jutge perquè resolgui el plet de divorci i dissolgui el contracte de matrimoni i l’enllaç matrimonial.

El jutge aplicarà el dret substantiu per dissoldre l’enllaç matrimonial. Així aplicarà el dret de família per establir les regles per les quals es dividirà el patrimoni conjunt del matrimoni o lestabliment de la custòdia dels fills.

En canvi, el dret adjectiu que també entra en joc en aquest exemple és utilitzat tant pel jutge com pels cònjuges. Aquest dret estableix terminis i formes per presentar la demanda de divorci, acudir al judici o recórrer la resolució dictada pel jutge.

Exemple

Imaginem que un cònjuge vol demostrar que un bé és privatiu i no ha de ser dividit entre tots dos. Aquesta prova estarà subjecta a les formalitats recollides al dret adjectiu. S’haurà de presentar de manera concreta (normalment per escrit) i en un termini i moment processal determinat. El mal ús del dret adjectiu pot fer perdre la persona que se li apliqués un dret. És a dir, si no se segueixen les regles del dret adjectiu, es perd l’aplicació del dret substantiu pertinent.

A l’exemple que teníem amb el matrimoni, si el cònjuge que vol que un bé sigui declarat privatiu no presenta la prova en la forma exigida o en el termini determinat, pot perdre la possibilitat que aquest bé li sigui assignat per complet només per temes formals i no de fons.

Pp Page 00011