La diferència entre diners orgànics i inorgànics és que el segon és emès sense suport real. Això significa que s’ha incrementat la base monetària, però no la quantitat de béns i serveis a l’economia.
L’emissió orgànica ve sempre de la mà d’una activitat productiva més gran, és a dir, respon a una necessitat del públic d’usar més diners. Per tant, no genera inflació. Tot i això, l’emissió inorgànica sí que té com a conseqüència una alça de preus.
Això s’explica perquè en expandir-se la base monetària, els consumidors tenen més recursos per gastar. Aleshores, augmenten la seva demanda, en general, sobre totes les mercaderies. Com a conseqüència, si l’oferta roman igual, els preus tendiran a pujar.
Una altra manera d’analitzar-ho és que, amb l’emissió inorgànica, hi ha més diners perseguint la mateixa quantitat de béns. Per tant, s’assignen més bitllets a cada producte.
Emissió de diners orgànics
Vegem-ne un exemple d’emissió de diners orgànics. Suposem que el banc central del Brasil compra actius de refugi internacionalment com l’or o el dòlar. Així, incrementa el nivell de les reserves.
Com a segon pas, l’autoritat monetària carioca emet efectiu de la moneda local per una suma similar a la de la primera operació. És a dir, si va adquirir US$ 10 milions, podrà col·locar el seu equivalent en reals brasilers.
Emissió de diners inorgànics
L’emissió de diners inorgànics va començar després de l’abandonament del patró or a finals dels setanta. Així, els bancs centrals van començar a fabricar bitllets i monedes sense necessitat de recolzar-los amb una part de les reserves.
En aquest punt, val esmentar que els diners inorgànics també són coneguts com a diners fiduciaris pel fet que el seu valor se sosté només en la confiança dels seus usuaris.
Els diners inorgànics s’emeten de diverses maneres. Tot i això, la més perillosa potser és la concessió de deute al sector públic. En aquest cas, lautoritat monetària ofereix liquiditat a entitats estatals a canvi dun compromís de pagament a futur.
Això pot ser catastròfic si el govern abusa de l’emissió inorgànica per finançar la despesa estatal. Així, a l’extrem, es generen episodis d’hiperinflació, com va passar en alguns països d’Amèrica Llatina a finals del segle XX.
Cal apuntar que els bancs centrals recorren a l’emissió inorgànica usualment quan hi ha un dèficit fiscal i, alhora, és impossible elevar impostos. D’aquesta manera, els dirigents ‘creen diners’ per cobrir la necessitat de desemborsaments.