Crisi bancària

Per poder entendre el fenomen de les crisis bancàries, cal comprendre prèviament l‟estructura del balanç d‟un banc. Les característiques més rellevants en aquest sentit són:

• Alt nivell de palanquejament : Els propietaris només posen una petita proporció dels diners necessaris per fer funcionar el banc. La resta es finança a través de fons aliens.
• Descalça de terminis: Inversions a l’actiu a llarg termini (préstecs, hipoteques, etc.) finançades a curt termini (dipòsits a la vista, dipòsits a termini, préstecs a curt termini, etc.)

Els dos problemes principals que caracteritzen una crisi bancària són la insolvència i la iliquiditat. Tot i que normalment estan altament relacionats, convé distingir-los.

La insolvència ve donada pel deteriorament del valor dels actius del banc, de manera que li és impossible complir les seves obligacions contractuals. En altres paraules, si les pèrdues patides per l’entitat són superiors als fons propis, no podrà tornar els diners que li han deixat prestats els seus creditors. Això pot passar per diverses raons. Les principals són les taxes de morositat superiors a les esperades i la disminució del valor dels altres actius de què disposa el banc.

La crisi de liquiditat es genera quan els bancs s’enfronten a massa passius que vencen sense tenir prou efectiu o altres actius líquids per satisfer-los. Això pot passar si molts dipositants decideixen retirar els seus dipòsits alhora o si el banc no aconsegueix refinançar el deute a curt termini. En principi, es podria pensar que la iliquiditat per si mateixa no hauria de portar un banc a la fallida, ja que, si l’entitat és solvent, amb un tipus d’interès adequat s’hauria de poder refinançar per fer front als pagaments.

A la realitat, tots dos problemes solen anar de la mà. La confiança és un de pilars bàsics de la banca de reserva fraccional, per la qual cosa moltes vegades les crisis de liquiditat vénen donades per crisis de solvència (realitzades o sospitades). És a dir, quan els dipositants o creditors d’una entitat sospiten que hi pot haver un problema de solvència, intentaran treure els diners que els han confiat com més aviat millor per no patir cap pèrdua. Si tots els individus actuen de la mateixa manera, es crearà una correguda bancària i el banc podria fer fallida. D’altra banda, també hi ha la possibilitat que passi el contrari, és a dir, com a conseqüència de problemes de liquiditat, que el banc es vegi obligat a liquidar actius il·líquids fent-ne caure el preu, finalment podent ocasionar la situació d’insolvència.

Causes d’una crisi bancària

Ja hem vist quines són les dues raons per les quals es produeixen les crisis bancàries, però, com arribem a aquesta situació? No hi ha consens entre els economistes sobre les conductes que expliquen el començament d’aquestes crisis, per la qual cosa exposarem algunes de les teories més acceptades:

Macroeconòmiques

Molts consideren els factors macroeconòmics com la raó principal d’una crisi bancària. Això és perquè habitualment els desencadenants de les fallides dels bancs solen ser algun tipus de combinació de fenòmens macroeconòmics, com l’inici d’una recessió, caigudes del tipus de canvi, fort augment dels tipus d’interès, etc. Aquests factors “macro” poden ocasionar caigudes en el valor dels actius que ostenten els bancs, portant-los a una possible situació d’insolvència. A això hauríem de sumar-li les possibles retirades massives de dipòsits davant la desconfiança dels estalviadors, augmentant el problema pel costat de la liquiditat.

En principi, tant els directius com els reguladors i supervisors haurien de tenir en compte la possibilitat que succeeixin aquests esdeveniments i preparar les entitats per solucionar-los. No obstant això, a la realitat això acaba sent realment complicat per dues raons. En primer lloc, la majoria d’esdeveniments que tenen lloc a l’economia, ni segueixen una distribució normal, ni es poden determinar completament mitjançant informació passada, per la qual cosa l’ús de dades històriques per protegir les entitats d’esdeveniments extrems no és vàlid. D’altra banda, una protecció excessiva davant d’aquest tipus de successos adversos podria reduir dràsticament la rendibilitat en els temps de bonança, impacientant així directius i accionistes.

Microeconòmiques

Les causes següents estan enfocades a donar sentit als successos des de l’anàlisi de les parts que interactuen a les entitats:

A) Regulació i supervisió

Per a molts economistes, la desregulació, acompanyada d’escassa supervisió, pot tenir conseqüències devastadores per al sistema bancari. Aquesta explicació entén que, mancant una regulació adequada, els agents econòmics tendeixen comportar-se de manera imprudent prenent riscos exacerbats.

B) Normes comptables

Les normes comptables poques vegades són considerades la causa única o principal d’una crisi bancària, però sí que són moltes vegades responsables d’amagar i endarrerir els problemes tant de solvència com de liquiditat a les entitats. Més concretament, se li atribueix responsabilitat en aquest sentit a l’acceptació de nous estàndards de comptabilitat que abandonin el tradicional principi de prudència substituint-lo pel principi de valor raonable en l’estimació del valor dels actius del balanç, particularment als actius financers.

C) Interferència governamental

En algunes ocasions, els governs han pressionat els bancs per fer préstecs a certs clients a tipus d’interès preferencials. És per això que alguns veuen aquest tipus de comportaments com a intensificadors o acceleradors de crisis bancàries.

D) Risc moral i privilegis de la banca

Un altre de les possibles causes assenyalades d’una crisi bancària és el comportament dels bancs com a conseqüència dels privilegis que li atorga l’estat. En primer lloc, gràcies al banc central, els bancs s’asseguren que no es talli el flux de refinançament a curt termini. D’altra banda, històricament els governs també han rescatat els creditors de les entitats amb diners públics. És per això que quan hi ha una expectativa generalitzada que no es permetrà fer fallida a cap banc, o si el suport financer en temps difícils és massa fàcil d’aconseguir tant per als bancs com per als seus dipositants, sorgeix l’anomenat risc moral. El sistema de recompenses asimètric que genera per als banquers (si va bé guanyo molt, si va malament no perdo gaire) pot incitar una presa excessiva de riscos.

Estratègia i operacions de la banca

En molts casos, els problemes dels bancs poden ser provocats per errors en la pròpia estratègia o per errors operatius. Algunes de les fallades operatives més comunes són la mala avaluació dels crèdits concedits, una excessiva exposició als tipus d’interès o de canvi, concentració de préstecs i préstecs connexos, etc.

Frau

El frau també ha estat la causa de diverses fallides en grans bancs, algunes de les quals van culminar en serioses crisis bancàries. L’alt palanquejament dels bancs implica que fins i tot els incidents de frau relativament petits poden causar situacions d’insolvència. Alguns exemples famosos de comportaments fraudulents de la banca són Veneçuela el 1994 i la República Dominicana el 2003.

Conseqüències d’una crisi bancària

La primera conseqüència de les crisis bancàries sol ser la contracció del crèdit. Quan els bancs no tenen liquiditat per invertir, les empreses que depenen d’aquests préstecs pateixen dificultats per obtenir el capital necessari per executar les operacions.

Això fa que el sistema econòmic general es debiliti, tant a curt com a llarg termini. La caiguda de la liquiditat i la inversió augmenta la desocupació, redueix els ingressos fiscals del govern i redueix la confiança tant d’inversors com de consumidors (perjudicant els mercats de valors, cosa que alhora limita l’accés de les empreses al capital).

D’altra banda, les crisis bancàries sovint també tenen conseqüències importants per als estalviadors i contribuents d’un país. Això és perquè les accions governamentals que intenten salvar el sector financer generalment impliquen transferències de riquesa dels contribuents als bancs i dels estalviadors als creditors. Per exemple, les recapitalitzacions de bancs insolvents constitueixen una transferència de riquesa dels contribuents als bancs, i l’alleugeriment generalitzat del deute mitjançant la inflació o la devaluació de la moneda constitueix una transferència dels costos de la crisi als creditors nominals.