Bandes de fluctuació

Les bandes de fluctuació són els valors màxim i mínim entre els quals una moneda pugui fluctuar respecte a una altra segons unes restriccions.

Bandes de fluctuació

Les bandes de fluctuació són un terme macroeconòmic que forma part dels agregats monetaris i de la política econòmica i monetària dels Bancs Centrals. També es coneixen com a bandes de flotació.

Les bandes de fluctuació només es relacionen amb països o zones que tenen moneda pròpia. Tot i això, aquells països que no tenen moneda pròpia com és el cas Equador, la moneda del qual és el dòlar, no es dóna aquesta circumstància.

Els bancs centrals són les institucions encarregades de vetllar per l’estabilitat del tipus de canvi al voltant d’aquests marges de fluctuació al voltant del tipus de canvi mitjà o del tipus de canvi oficial. Aquests marges de fluctuació reben el nom de punts dintervenció.

Quan el tipus de canvi sobrepassa aquests nivells de precaució, el Banc Central intervé comprant i venent la divises per mantenir-la dins d’aquests nivells. Un exemple molt clar d’intervenció en el tipus de canvi el trobem al Banc Central de Suïssa i la seva intervenció en el tipus de canvi respecte a l’euro al nivell d’1,18-1,20 a principis de l’any 2015 abandonant el tipus de canvi canvi mínim.

Tipus de sistemes canviaris

En els sistemes monetaris hi ha diversos tipus de sistemes canviaris, depenent de les restriccions a què es vegi sotmès, que poden ser fixos, flexibles o mixtos.

Entre els sistemes mixtos trobem els tipus de canvi amb bandes de fluctuació, que indiquen en quina mesura una moneda es pot valorar respecte a una altra d’acord amb un canvi que, sense deixar de ser fix, pot presentar lleus variacions pròpies del joc de la política macroeconòmica.

Aquest sistema es basa en la idea que en un mercat lliure on hi ha multitud de divises, és difícil per si mateix establir un tipus fix entre monedes, ia més irreal, per la qual cosa pacten certes regles d‟actuació i marges d‟actuació per mantenir en la mesura del possible la paritat en la relació entre dues o més monedes.

Tipus de bandes de fluctuació

Hi ha dos tipus de bandes de fluctuació:

  1. Simètriques: Són aquelles que pivoten al voltant d’un tipus de canvi central oficial. Per exemple +/- 1%.
  2. Asimètriques: Són aquelles que van variant en funció de com canviï el tipus de canvi.

Podem dir, per tant, que els Bancs Centrals actuen a favor del manteniment de tipus de canvi estables que incideixen a la balança comercial dels països. Alhora, són un instrument de política monetària la intervenció de la qual només pot ser realitzada per aquests.

Recordem que, per exemple, la política monetària a la UE és duta a terme pel BCE (Banc Central Europeu), així els bancs nacionals no poden dur a terme aquesta intervenció.

L’euro, un exemple d’establiment de bandes de flotació

Aquest cas es va donar, per exemple, durant l’adopció del sistema monetari europeu per a l’entrada de l’euro, on els països havien de fixar la moneda al marc alemany, moneda de referència llavors, i on la fluctuació no havia de passar del més menys del 3% del tipus inicial acordat.

Amb això s’aconseguia que els països adoptessin polítiques monetàries estables durant alguns anys que permetessin entrar en una moneda forta sense forts desequilibris ni grans fluctuacions que els impedissin accedir a una moneda de canvi fix (euro) posterior on les decisions monetàries s’adoptessin en un banc. central únic amb la corresponent pèrdua de sobirania, i que no obstant no va servir perquè països com Grècia, Portugal, Itàlia o Espanya no tinguessin dificultats.