Banc central

En altres paraules, el banc central emet els bitllets i les monedes que després arriben als consumidors. A més, utilitza diversos instruments (que explicarem més endavant) per controlar la quantitat de diners que circulen al mercat.

En general, el banc central és una institució financera que té la responsabilitat de supervisar i controlar el funcionament del sistema financer. I, de manera més específica, regular la quantitat de diners que hi ha en circulació.

Característiques del banc central

Les principals característiques del banc central són:

• És un ens independent del poder polític. Per això, les seves decisions no depenen directament del govern de torn, sinó d’un directori. No obstant això, aquest òrgan és designat en ocasions per una altra institució com el parlament, per la qual cosa sempre hi ha possibilitat d’ingerència política.
• Segueix els mandats dels estatuts. Per exemple, mantenir la inflació anual entre 1% i 3%. Aquestes metes s’estableixen des de l’Estat, i haurien de perdurar a llarg termini, encara que canviïn les autoritats al poder.
• En els darrers temps, han tingut un rol clau per enfrontar les crisis econòmiques. Per exemple, la Reserva Federal als Estats Units va implementar entre el 2010 i el 2011 un pla d?estímul quantitatiu. Aquest consistia a comprar bons del govern per 600 mil milions de dòlars per injectar liquiditat al sistema.

Funcions del banc central

Les funcions d’un banc central es poden resumir en cinc:

1. Encarregar-se de l’emissió monetària

En realitat, el monopoli a l’emissió monetària històricament ha estat la funció que ha originat del sorgiment dels bancs centrals.

De manera que, en aquesta funció, el banc central es converteix en l’única entitat autoritzada per fer l’emissió monetària i posar en circulació o retirar els diners anomenats de curs legal.

2. Banquer del Govern

D’altra banda, la funció de banquer del Govern es pot dividir en dues subfuncions:

a. Serveis bancaris generals

D’una banda, el banc central en la seva funció de banquer del Govern funciona com qualsevol banc amb els seus comptehavents, només que aquest cas el seu únic comptehavent és el Govern.

És clar que, per aquesta funció, pot efectuar cobraments i pagaments corresponents al funcionament de l’administració pública, i també salda comptes de l’estat.

b. Agent financer del Govern

Així mateix, en aquesta subdivisió, el banc central també li confereix préstecs al Govern, és a dir, que es genera deute públic intern.

Aquest crèdit que es concedeix al Govern és també una forma de fer expansió monetària, per la qual cosa també podria tenir un impacte inflacionari.

3. Prestamista d’última instància

Amb relació a la funció de prestador d’última instància, aquesta es produeix quan els bancs comercials afronten problemes de liquiditat, aleshores recorren al banc central com l’última opció perquè els presti els fons necessaris, per resoldre els problemes financers.

4. Custòdia de reserves fraccionàries i cambra de compensació

Pel que fa a la cambra de compensació, aquesta és una funció que consisteix a saldar comptes interbancaris entre tots els bancs comercials del sistema financer, per mitjà del banc central.

Sens dubte, el banc central es converteix en el banc de bancs, ja que sota la seva supervisió se salden els comptes interbancaris.

5. Custòdia de reserves de divises

Per tant, a la custòdia de reserves de divises, el banc central busca guardar dins de les seves voltes de reserves de divises, amb el propòsit d’aconseguir l’estabilitat en el tipus de canvi.

Ja que, la divisa és qualsevol moneda estrangera que es compra i ven en un país determinat i el tipus de canvi és el preu que té la divisa estrangera.

D’aquesta manera, tracta que el tipus de canvi es mantingui estable.

Instruments del banc central

Els principals instruments del banc central són:

• Taxa dinterès de referència: És lindicador que es pren com a base per fixar les taxes dels préstecs entre bancs. Després, això es trasllada als clients. Aleshores, si el banc central baixa la seva taxa de referència, els préstecs entre les entitats financeres seran més barats i, per tant, els crèdits a les persones també cobraran menors interessos.
• Taxa d’encaix: Per llei, els bancs han de reservar un encaix bancari, que és un percentatge sobre els dipòsits. Aquest capital s’ha de mantenir en efectiu a les voltes de la mateixa entitat financera o en un compte al banc central del país.
• Operacions de mercat obert: L’autoritat monetària transsa instruments financers amb els bancs comercials. Si compra aquests papers, lliura diners a la seva contrapart, injectant liquiditat al sistema. En canvi, si els ven, redueix la massa monetària.

El banc central fa servir tots aquests instruments per aplicar una política monetària contracíclica. Si es desaccelera el creixement de l’economia, per exemple, pot baixar la taxa d’interès de referència. Com expliquem línies a dalt, això permet abaratir el crèdit a les persones. Per tant, s’expandiran els préstecs i el consum de les famílies, impulsant el producte interior brut (PIB).

Un altre camí per implementar una política monetària contracíclica és la reducció de la taxa d’encaix. Així, els bancs tindran més recursos disponibles per prestar el públic. Per tant, augmentarà el crèdit atorgat a les persones i s’elevarà la despesa privada.

Una tercera alternativa seria comprar títols, com ara repos, en operacions de mercat obert. En conseqüència, s’incrementarà la liquiditat al sistema, augmentant els fons disponibles per prestar als consumidors.

Cal precisar que en el cas dels repos, culminat el període de l’instrument, el banc comercial revendre els títols a l’autoritat monetària. Així, torna la liquiditat rebuda sumant interessos.

Això pot passar al contrari. En cas que l’economia s’estigui expandint massa ràpid, els bancs centrals poden apujar els tipus d’interès o augmentar la taxa d’encaix per reduir l’oferta de diners a l’economia.

Origen dels bancs centrals

El primer banc central possiblement és el Banc de Suècia, fundat el 1668. Però més emblemàtic va ser el Banc d’Anglaterra, instaurat el 1694 pel monarca Guillem III amb l’objectiu de servir de suport financer a la corona. Tot i això, es va constituir com un ens manejat per privats i així va romandre fins a la seva nacionalització el 1946.

Cal assenyalar que al llarg del segle XIX es van instal·lar diverses autoritats monetàries. Aquest és el cas, per exemple, del Banc de França, creat el 1800, i del Reichsbank d’Alemanya, instituït el 1876. Aquesta darrera entitat va perdurar fins a la seva dissolució el 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, el primer banc central dels Estats Units va funcionar entre el 1791 i el 1811, i el segon entre el 1816 i el 1836. Tots dos, igual que el Banc d’Anglaterra, eren entitats privades constituïdes per donar suport financerament al govern. Així, després de més de setanta anys sense un ens rector de la política monetària, la famosa Reserva Federal va néixer el 1913.

Exemples de banc centrals

Alguns exemples de bancs centrals són:

• Banc Central de Veneçuela (BCV)
• Banc de Mèxic (Banxic)
• Banc Central Europeu (BCE)
• Sistema de reserva federal (FED)
• Banc del Japó (BoJ)
• Banc d’Anglaterra
• Banc Popular de la Xina (BPC)